Del llibre “Tot Dahl“
Als voltants de 1984-85, “La maravillosa medicina de Jorge” i “El fantàstic Sr. Guillot” (Ed. Alfaguara) van caure a les meves mans. Els vaig començar a llegir sense gaire convicció, us haig de ser franca. Però, molt al contrari del que al principi jo em pensava, ambdós em van causar una impressió molt diferent de “Charlie i la fàbrica de xocolata”. “El fantàstic Sr. Guillot” el vaig trobar ideal per a nens de 8-9 anys; el tema, la història em va captivar…; de seguida va passar a la biblioteca d’aula i com a llibre recomanat a la biblioteca de l’escola. “La meravellosa medicina d’En Jordi” em provocà un considerable mal d’estómac! Em va agradar, era divertidíssima…Però, cal dir que em va descol.locar. Aquell conte era bestial! Aquella iaia era un monstre! En Jordi, el protagonista…també era una mica monstre!. I la reacció del pare, de la família en general, de quedar-se tan amples quan la malvada iaia desapareix (per culpa seva, així sí)…¿No traspuava una total manca d’ètica? Vaig decidir deixar de banda els meus perjudicis i donar el llibre als nens sense dir ni piu, ni de bo ni de dolent, permeten que fossin ells els que jutgessin el producte. I van donar el seu veredicte, i un tant per cent elevadíssim va quedar encantat, sense mostrar cap tipus de mala consciència pel comportament dels personatges. Davant d’aquesta reacció (i també la molt positiva després de llegir “Fantàstic Sr. Guillot”) vaig gosar endinsar-me en la biografia de l’escriptor amb una predisposició molt diferent de la que havia tingut algun temps enrera.
A poc a poc els llibres de Dahl van anar entrant a les classes. Els descobríem de manera desordenada, els recuperàvem del nostre oblit i tots anaven estimant la manera d’escriure de l’autor.
Va aparèixer el primer dels nombrosos treballs que els nois i noies de l’escola lliurarien a Roald al llarg de cinc anys. Els alumnes de 5è. del curs de 1986-87 decideixen enviar-li una gran felicitació de Nadal. Ell contestà, afectuosament, com sempre. L’assemblea de 5è, animada pel fet, es mobilitza. El resultat és un preciós treball d’autor sobre els llibres més llegits de Dahl durant els cursos de Cicle Mitjà. Ben relligat en forma de llibre, el treball vola cap Anglaterra. En Dahl ens contestà entusiasmat:
“Estimada Lola i admirables nens de la teva classe:
Us haig de dir que m’han arribat magnífics dibuixos i llibres de vailets d’arreu del món, però cap no ha estat tan bonic com els vostres…”
Així començava una carta molt emotiva, que ens va deixar a tots emocionats i contents com unes pasqües.
Sempre m’ha agradat comparar Roald amb un gat, potser perquè els ulls tan blaus que tenia em recorden els d’un siamès o senzillament perquè va saber endinsar-se en els nostres biblioteques amb la cautela i eficàcia d’aquest animal. Quan escric sobre ell -i al principi de l’article ja ho he fet- busco la manera que surti la comparança perquè trobo que és gràfica i li escau. Doncs bé, el gat-Roald, tot passejant-se per l’escola, es va ficar a la classe de 4t. Ens trobem en el curs 1988-89. El llibre que jo llegia als nois, cada dia un trosset, era “Les Bruixes”.- El grup en gaudia de valent. Sorgeix la idea: “Podríem començar un treball tan bonic com el que van fer aquell curs de 5é. que tenies fa temps”. “Però ha de sortir diferent, d’una altra manera…”.Tot és a punt. La màgia torna a fer-nos pessigolles amb els seus dits llargs. Carpetes de colors van quedant plenes de treballs quasi tots plàstics, sobre diferents aspectes del llibre: receptes de bruixes, cases de bruixes, metamorfosis de nens en els objectes més inversemblants, somnis després de llegir el llibre, cares, peus i mans d’aquells sinistres personatges…Dotze carpetes ben curulles van ser el resultat final!! Acompanyàrem el conjunt amb una titella de guant d’una “bruixa típical ínglis”, tal com deuen ser les que corren per aquell país, quan van habillades de “senyora normal”, amb la seva bosseta, els seus guants i el barretet tan bufó!
El treball ja estava acabat. Dins d’una bonica caixa descansava llest per a ser enviat al seu destinatari. Però a mi se’m va ficar una idea al cap: aquell treball el volia entregar personalment a Dahl. Dit i fet. Explico el meu projecte a la Teresa Lagares, la companya de curs paral·lel amb la qual havíem fet conjuntament el treball. Estem d’acord: escriurem a Dahl dient-li el que volem fer. Hi ha un problema: el nostre nivell d’anglès (sobretot el meu que és zero!) presenta força dificultats per anar pel món. Trobem una bona solució: la Gloria Bassolas, que dóna aquest idioma a segona etapa, té una envejable fluïdesa a l’hora de parlar-lo, i que és una incondicional de l’obra de’n Dahl, queda incorporada a l’equip.
En Dahl contesta: “De veritat que vindreu expressament a Londres a veure’m? “Quedem entesos: el 19 de maig serà el dia.
Portàvem un bon esglai totes tres, la Teresa, la Gloria i jo, quan vam pujar al tren que sortia de l’estació de Marylebone direcció a Great Missenden, el poble on vivia Dahl. “Qui vindrà a buscar-nos a l’estació? com ens coneixeran? Potser Dahl ni ens rep…Ves a saber! De fet, ens fiquem en cada embolic!” Un grapat de preguntes i atabalaments com aquest ens bullien dins el cap.
El tren arriba a Great Missenden, una petita via al bell mig de la campinya anglesa. El temps és inusualment estable i calorós. L’estació sembla de postal, tota blanca i vermella…
Entrem al vestíbul de l’estació…Mirem cap a un costat, cap a l’altre…Al fons, en el llindar de la porta que donava a l’altra banda del vestíbul, et vam trobar. Alt com un San Pau, encorbat pel pes dels anys, vestit d’aquella manera tan particularment anglesa i, per a nosaltres un xic estrafolària. Ens acostem vers on ets tu. Tens aquells ulls blaus, tan blaus…un somriure una mica burleta i gastat. Els cabells blanquíssims, els que et queden, et voleien al voltant de la calba…
“Amic meu -vaig pensat-, ja pots dir el que vulguis, ja pot dir que no és cert: Tu ETS el Gran Gegant Amic!”
“…En 1982 “El Gran Gigante Bonachón” fue su primer libro con una niña como protagonista, lo escribió con un amor profundo. Sofía, la heroina, era una niña valiente que desarrollaba una amistad muy importante con el Gran Gigante. La historia estaba concebida en torno a mi hija Sofía y a mi padre, que se personificó como el GGB.”
(Tessa Dahl, Mi padre Roald. “El Pais”, 12-6.1988)
“Tessa, su hija, dijo que “El Gran Gigante Bonachón” publicado en 1982 era su autorretrato.”
“No se crean nada de lo que publican los periódicos. Se lo inventan todo”-es la respuesta del escritor.
“Es cierto que el Gran Gigante Bonachón se asemeja a él en estatura -Dahl mide 1.95 metros de estatura- y que el oficio del gigante amistoso que distribuye sueños entre los niños mientras duermen se parece al del escritor.”
(Cristina Ferrer. Roald Dahl: el gigante amigo de los niños, CLIJ”, nº 2.
Tu, el Gran Gegant, ens vas saludar i ens feres pujar al cotxe on en Choper, un gos terrier tremendament amistós, anava pasejant-se sense manies per sobre de totes nosaltres.
Va ser un dia entranyable. El treball et deixà bocabadat. Al menjador de casa teva obrírem la caixa i d’ella anaven sortint sorpreses i més sorpreses, i tu vinga dir: “Fabulós! Extraordinari!” El color que som capaços de transmetre els esperits mediterranis t’entrava a onades pels ulls. La teva dona , la Felicity, estava contentíssima, les teves germanes, que vas convidar “a l’acte”, divertides amb tot aquell muntatge .L’eficient Wendy, la teva secretaria, participava també en el conjunt. La Joici, la cuinera, tot preparant el dinar, anava donant ullades a tot el que apareixia. Mentre, en Choper, amunt i avall, entre els nostres peus, sense manies. Però ben mirat, qui tenia manies en aquell moment? Ningú. Si semblava que estiguéssim a casa d’un amic de tota la vida!
Dinàrem plegats, ens vas ensenyar on escrivies, ens vas regalar llibres, veiérem un vídeo on oh, emoció! sortia el primer treball que et vam enviar…Ja ho he dit: una jornada entranyable que recordarem sempre, sobretot per la senzillesa i afectuositat amb que és va desenvolupar.
La relació amb tu, Roald, continuà. El Nadal següent t’enviàvem una caixa de torrons. Empedernit llaminer com eres, ens contestaves:
“…He rebut els magnífics dolços de Nadal que m’heu enviat. Són boníssims, però em faran posar terriblement gras!”
Després, els nens de 3r., confegiren aquell calendari sobre el llibre “El Fantàstic Sr. Guillot” i, ells mateixos, un gran ninot articulat que era el teu retrat acompanyat del teu esquelet també articulat. “Estem estudiant l’esquelet -escrivien els xiquets- i hem descobert que tenim molts, molts ossos. Com que tu ets tan alt, segut que deus tenir un esquelet molt, molt llarg i gran.”
Així acabava la carta amb que en vas contestar “…Gràcies una vegada més per la feina que heu tingut per enviar-me un invent tan enginyós i intel·ligent. El guardaré molt, molt de temps.
Però el temps va esdevindra curt, amic Roald. Mentre que amb els nens de 4rt. et preparàvem una agenda plena de llunes, pallassos, ocells… quan la tardor adormia els camps i escurçava els dies… ens vas deixar per anar-te’n al lloc d’on no es torna.
Amb una tristesa immensa, però a la vegada contentes de poder fer-ho, la Glòria i jo vam anar a Great Missender, al teu enterrament. Vam retrobar-nos amb la Felicity, la Wendy, la Joyci, en Choper…
Als països nòrdics els sentiments vers la mort tenen un cert aire introvertit. Els cementiris són realment llocs de pau, on l’esperit se serena no sé si per la verdor, per la poca ostentació de les tombes o per la placidesa dels indrets. Tu estàs enterrat en un d’aquests llocs, Roald, molt a prop de la casa on has viscut tants i tants anys. Barrejada amb la terra que et cobreix hi ha un grapat de sorra del pati de la nostra escola. El vam portar des de Mataró i l’escampàrem junt amb els nostres records.
Els nens de la classe van voler que els expliqués on reposaves. Entre tots férem un bell exercici d’imaginació. Jo explicava com són els voltants del cementiri: el poble de Great Missender al fons, el camí estret que puja, els camps de diferents verds, els arbres sense fulles, els corbs cridaners sobre el roure més alt, l’església de St. Peter and St. Paul dalt del pujol… Ells, amb els ulls tancats, anaven imaginant.. Al final van dibuixar el que les seves ments havien captat. I, no creus, Roald, que van confegit uns treballs ben bonics? Oi que els nens han copsat tota la serenor de l’indret? Estic segura que t’agraden i que, des d’allà on viuen per sempre els que han estimat. deus dir tot fluixet: “Fabulós! Extraordinari!”
Ens han dit que descanses
en un lloc plàcid i tranquil,
on els verds s’estenen
sobre un suau paisatge
de pujols, prats i arbres
on els ocells hi fan niu.
Ens han dit que descanses
sota un cel boirós i gris,
tot esperant
una primavera llunyana.
( Poema realitzat pels nens i nenes de la classe de 4art.)
Després de la mort de Roald els nens es van quedar molt tristos. Però el temps tot ho cura i em va alegrar comprovar que els seus llibres continuaven siguent llegits a les aules amb l’entusiasme de sempre. Encara que l’autor havia desaparegut tísicament, la seva obra continuava viva.
Vaig decidir que no havíem de trencar la nostra relació amb Hipsy House. Liccy Dahl, l’amable i carinyosa esposa de Roald, seria el nostre punt de referència.
I aquella decisió personal ha resultat del tot encertada. Durant els últims cinc cursos la correspondència i els regals que ens hem intercanviat entre Liccy i l’escola han sigut constants i entranyables.
El record de Roald ens acompanya. El Gran Gegant, amic dels nens, estarà sempre present entre nosaltres.
http://www.roalddahl.com/ Pàgina oficial
http://www.xtec.cat/recursos/lit_inf/dossiers/dahl/ Pàgina en català
http://www.roalddahlfans.com/ Pàgina dels fans
http://www.imdb.com/name/nm0001094/ Pàgina filmografia
http://www.roalddahlmuseum.org/ Museu Roald Dahl a Great Missenden
http://www.roalddahlfoundation.org/ Fundació Roald Dahl
http://www.puffin.co.uk/static/cs/uk/15/minisites/dahlday/index.php Pàgina de la editorial Puffin. “El dia Dahl”
http://www.quentinblake.com/ Pàgina oficial de Quentin Blake.